Benvinguts a Talibània

Aconseguirà Catalunya la independència a base d’actituds feixistes?

D’un temps ençà si un segueix de prop xarxes socials com ara Twitter no és difícil adonar-se de la polarització salvatge del moviment independentista català: o estàs radicalment a favor o estàs radicalment en contra. No existeixen en absolut els milers de matisos i tons que separen el blanc del negre.

Molts perfils d’aquesta xarxa, a més, han incorporat els signes de la bandera estelada a l’estil @pepet||*||, o també amb el tram de la via catalana, @pepetT38 o, el darrer, el @pepet#SíSí ‏en al·lusió a la consulta del 9 de novembre. Tot és lícit, i penso que cadascú té dret a manifestar la seva opció política com vulgui.

Però la línia que separa la pertinença a un ideal de la intolerància vers els altres ideals és fàcil de traspassar. Incórrer en actituds feixistes és més fàcil del que sembla quan tens una multitud escoltant o llegint el teu timeline. És el que ha passat fa pocs dies amb la historiadora Anna Tarrés, que va qualificar de “colons” els castellanoparlants de Catalunya. És el que està passant a diari amb les desqualificacions sistemàtiques de tots els que pensen votar SI/NO o senzillament no pensen votar. No hi ha espai pel diàleg, aquests “talibans” de l’independentisme (molts a sou de partits polítics) tenen la missió de fer una neteja al més pur estil estalinista de qualsevol que no pensi com ells. Ens volen situar a Talibània.

Què fas tu per ajudar?

Cadascú de nosaltres pot contribuir d’una manera assenyada a denunciar els abusos contra el nostre autogovern o contra la nostra economia. Jo, per exemple, ho faig diariament a través del blog www.goodmorningspain.com en que, amb to humorístic, denuncio les notícies anti-catalanes.

Sóc català, no em trobo còmode amb la marca Espanya, que no sento meva, vaig assistir a la via Catalana de forma silenciosa, pacífica i festiva. Si res no ho impedeix, espero poder votar un doble Sí el proper 9 de novembre. Però els meus pares, la meva escola, i els meus mentors de vida van inculcar-me un valor irrenunciable: EL RESPECTE.

Malgrat que jo pugui ser favorable a que Catalunya voli en solitari, ho faré sempre des del respecte a les altres posicions, sense cap imposició ni cap servitud. Els meus amics no els escullo pel seu color polític ni futbolístic, ho faig per empatia, per valors compartits. El que voti NO o aposti pel federalisme no es quedarà sense una cervesa a casa meva. Sempre hem estat un poble obert al diàleg, pacífic, constructiu. Ara ens estem acostant perillosament a les mateixes actituds feixistes que tan critiquem de la caverna, de Madrid, i dels altres feixismes perifèrics en format Monago…

Quan l’enemic és a casa

Hem de vigilar que tots aquests nous adeptes a l’independentiste no “talibanegin” la política i contaminin la força d’un moviment ampli però silenciós. Twitter no representa el món, malgrat que a molts els pesi. Sí, es molt sorollós, però no tan majoritari. Hi ha masses periodistes talibans que amb la seva polarització constant del debat no fan més que restar força a un moviment que és natural, que té un tempo i que avança indestructiblement.

A cada declaració estúpida com la de l’Anna Tarrés ens esperen 20 rotatius a Madrid amb titulars de “catalans feixistes“. Aprenem de mestres com Bruce Lee, “L’aigua pot fluir o pot colpejar” i deixem que l’aigua corri riu avall sense fer mal la terra, que ho faci naturalment. Talibans, be water.